L'Islam a Catalunya, del segle sVII fins ara

L'Islam aparegué a Aràbia el segle VII de l'era cristiana. Es tractava d'una nova religió monoteista creada pel profeta Muhammad i recollida en l'Alcorà, el llibre sagrat, que es basa en el sotmetiment de l'individu a la voluntat de Déu i en la seva integració en una comunitat de creients. Es posaven els fonaments d'una civilització destinada a estendre el missatge dels musulmans arreu del món.
 L'expansió de l'Islam per la Mediterrània, a partir del segle VII, transformà profundament aquest espai geogràfic i cultural. A començaments del segle VIII els dominis musulmans s'estenien des del nord de l'Índia fins a l'estret de Gibraltar.


La Hispània visigòtica, que es caracteritzà per la seva feblesa política, fou un dels estats conquerits per l'Islam. Aprofitant les lluites pel poder entre els visigots, l'any 711, els berbers penetren a la península per ajudar a Àkhila i vencen a Roderic al Guadalete. Però en lloc de retornar a les seves terres, els musulmans, manats per Tariq i Musà ibn Nusayr, començaren la conquesta d'Hispània, sense patir gaire resistència. L’Islam s'expangué per la península.
Les primeres incursions dels musulmans a Catalunya començaren al final de l’any 712 o principis del 713. Una partida de Tariq, procedent de València, ocuparen l'actual Baix Ebre i el Montsià. Des de Saragossa Musà ocupà Lleida, Balaguer i la vall del Segre. El mateix any assetjaren Tarragona, que resistí fins al 716, moment en què bona part de la ciutat fugí a refugiar-se als Pirineus. El 718 li tocà a Barcelona, Girona i l'Empordà, sense que hi trobessin resistència. Els musulmans travessaren els Pirineus i arribaren a Narbona l'any 725. Un any més tard, tot el territori català estava ocupat.

Malgrat la resistència que van oferir la majoria dels autòctons, s'assolí el domini peninsular. Alguns habitants es refugiaren a les valls dels Pirineus. Les ciutats que es resistien eren devastades i incendiades, i els seus habitants eren reduïts a captiveri i servitud. L'any 732 els àrabs foren derrotats a Poitiers pels francs dirigits per Carles Martell, aturant així la seva penetració per la Gàl·lia. Acabada l'etapa de conquesta, el poder visigòtic desaparegué, i la península entrà dins la nova organització política dels omeies, controlada pel califat de Damasc. Hispània passà a ser anomenada Al-Andalus, amb capital a Còrdova, governada per un emir, al principi nomenat des de Damasc.
 L'any 755, a causa de lluites pel poder a Aràbia entre diferents famílies, s'inicià l'emirat independent de Còrdova. S'enceten un seguit d'enfrontaments entre els mateixos àrabs. A partir del 801 els francs ocupen les terres situades al nord del Llobregat i del Pre-Pirineu que, més tard, s'independitzaran. Es tracta de la Catalunya Vella, terra de marca, de frontera. Aquesta frontera, que creuava part de les terres que avui són catalanes, separava una societat musulmana, eminentment urbana i amb un alt grau de desenvolupament tècnic i cultural, d'una societat cristiana i feudal, fonamentalment rural i menys avançada.
La conquesta es realitzà per mitjà de pactes de capitulació. En lloc dels nobles visigots, ara eren els nous conqueridors els qui recaptaven els impostos; les guarnicions militars en garantien el cobrament. Els autòctons pogueren mantenir la seva pròpia cultura encara que foren obligats a pagar dos tipus d'impostos: el territorial, que satisfeien tots, i el personal, que només el pagaven els no-musulmans. La població s'anà convertint a l'Islam.

Actualment amb l'arribada de nous musulmans a Catalunya, l'islam es manté com religió de pau i adopta els valors dels catalans, la llengua i la independència de Catalunya.